Entre aquestes “salvatgines” podem incloure tota mena de serps, còrvids, mussols i òbiles, ratpenats, fèlids, cabres i, particularment, el llop. Si bé tots aquests animals es distingeixen per la dificultat en la seua domesticació i aprofitament econòmic, i, per tant, en impossibilitat per a ser sotmesos a la “superioritat” humana i divina. En el cas del llop la seua “rebel•lia” ha estat castigada amb la persecució i l’extermini sistemàtics més intensos que s’han donat a tot l’Holàrtic. Val a dir que a Diània ja fa un segle que fou eliminat, i que, ara per ara, als Països Catalans només hi ha una recent i incipient població a la serra del Cadí i a la zona del Canigó.

Aquest odi irracional i prepotent ha estat donat pel fet que el mateix llop ha oferit als humans un dels servidors més mesells que hom puga trobar: el gos. Que tot i ser sang de la seua sang n’és l’antítesi, si no biològica sí etològica i filosòfica de l’essència llibertària del llop. Ningú no odia tant el llop com el gos del pastor. Potser fins i tot més que el mateix pastor. El gos mesell i servil ha estat ensinistrat per a perseguir i aniquilar el seu germà lliure i digne. Els humans prepotents no deixen mai de reproduir les seues misèries sobre ells mateixos i els qui els envolten. Nosaltres, els humans humils i dignes, sempre reivindicarem el Llop. A efectes del comportament polític humà, el gos pacta, el Llop reinvindica, lluita.

No a l’alta tensió, no als trasvasaments, no als macroabocadors. Ni ací, ni enlloc.